Corporativisme

Avui els diaris i els informatius en general van plens de l'acord del finançament per la Generalitat de Catalunya. I els polítics, tots, s'estan esbatussant de valent sobre el gran acord aconseguit per uns, i la pantomima que ens pinten els altres. Modestament, no estic en condicions d'afirmar si l'acord és bo o dolent. I suposo que la majoria dels que s'esbatussen, tampoc. El que ja fa temps que m'han deixat molt clar tots plegats és la manca de corporativisme entre la classe política.

Quan parlem dels metges, els arquitectes, els mestres, ... entre tots, ben poques vegades he vist públicament parlar malament de la seva classe en genèric. Únicament hi ha dos col·lectius que contínuament es desprestigien, amb una manca de corporativisme increïble: els polítics i els periodistes.

Els periodistes perquè, per comptes de limitar-se a descriure els aconteixements acostumen a prendre-hi part. I llavors es posicionen descaradament. Per tant, quan llegim les notícies hem de ser conscients de cap a quin costat carrega aquella persona. Aplicar-hi el transportador d'angles i dividir-ho per dos. A partir d'aquest moment tindrem una descripció més o menys ajustada a la realitat. Hi ha excepcions. Poques.

Al mateix costat de la balança hi ha els polítics. Es queixen del seu desprestigi, però no perden l'oportunitat d'augmentar el del rival, sense tenir en compte que el rival fa el mateix amb ell. I per tant queden tots a l'alçada de les sabates.

Amb aquesta darrera qüestió del finançament, resulta que el Govern de la Generalitat ens vol fer creure que estaven negociant el finançament de Catalunya! Valga'm Déu, quina mentida més gran. El que s'ha pactat és el finançament de la Generalitat de Catalunya, que és un ens territorial que presta serveis per delegació del Govern Espanyol. I que durant molts anys els catalans hem estat pagant els serveis que rebien altres comunitats autònomes. I que no em crec que s'hagi canviat gaire res.

Quant al que s'ha pactat si és millor o pitjor, crec que només amb el pas del temps podrem tenir elements d'anàlisi. Que no hi entenguem res ja se n'encarregaran entre els polítics i els periodistes.

Culé

Copiaré un article que m'ha fet arribar una companya malaguenya, que va sortir publicat ahir el Diario Sur, sobre el Barça.

"Tenía once o doce años y buscaba impresionar a una niña de ojos marrones, profundos y un poco bizcos. Y el mejor modo que se me ocurría para hacerlo era quitarme delante de ella un viejo jersey de lana y lucir mi camiseta azulgrana, como si a través de ese símbolo la niña pudiera captar no sé qué mensaje, una declaración secreta de amor. Quizá pretendía transmitirle era mitología de nombres sonoros, Montjuic, las Ramblas, el Raval, que se amontonaban en mi cabeza gracias a las cartas de mi hermano mayor y por los que luego tantas veces se perderían mis pasos. Fue un fracaso de la telepatía. Ni la camiseta ni los regates por el campo terrizo impresionaron nunca a la niña, ya madura, ya apegada a la tierra y capaz de discernir entre las quimeras de un soñador y aquellos tipos, menos rápidos, pero más director y contundentes que iban con ella. Era el tiempo de los vencedores absolutos. Y aunque uno no asociaba política y futbol sí sentía un natural desapego hacía aquella épica grandilocuente que lucían los vencedores de entonces.

La niña desapareció, pero la camiseta se quedó pegada a la piel para siempre. Dicen que el fútbol es la proyección de los deseos imposibles, de lo que no pudimos vivir y otros ejecutan. PUede ser. Pero, ¿qué otra cosa es sino la literatura? Albert Camus dijo que todo lo que sabía sobre la condición humana lo había aprendido gracias al fútbol. Uno lo ha aprendido gracias al fútbol y a Albert Camus. Una metáfora de la vida o la guerra, un lenguaje, una pasión, el fútbol también es un código ético. Y ahí es donde el triunfo del Barça de Guardiola ha sido más alto. En ese mundo de muchachos millonarios y propensos a la frivolidad ha salido victorioso el esfuerzo continuado, la humildad y el respeto al adversario. Mientras otros al marcar un gol se señalaban su nombre en la espalda, aquí se rendía homenaje al trabajo colectivo, al equipo, al compañero.

Germinó la semilla de Cruyff, se demostró que además de lo apuntado el fútbol también puede ser un tratado de belleza o de geometría. La quimera, el sueño convertido en realidad. Sí, pero, con todo, lo mejor ha sido el ejemplo que aquel 4 mágico y valiente le ha regalado a una sociedad deslumbrada por el éxito llovido del cielo. ¿Es inteligencia o es el seny elevado al cubo? Es voluntad y es talento. Un culé sabe de travesías del desierto, pero también de tesón. Quizá lo uno vaya unido a lo otro. Lo aprendimos ya entonces, cuando los domingos tanían aquella tristeza profunda del túnel, aquella melancolía de transistores y luces de pocos vatios alumbrando unas calles por las que volvíamos de jugar, y a pesar del cansancio sabíamos que el domingo siguiente estaríamos allí, otra vez, pegados a la banda, con la misma camiseta, corriendo con el mismo o más empuje. Aunque ninguna diosa, altiva y un poco bizca, se dignara mirarnos."

Antonio Soler. Diario Sur. 31.05.09

Valors

Faig aquesta entrada quan el Barça encara no ha guanyat cap títol, però és més que evident que algun en caurà. No vull parlar dels títols del Barça (ja en parlo prou en la intimitat) sinó de l'eufòria que ha desfermat el seu joc i les seves victòries.

Ha estat una eufòria generalitzada. Dimecres passat, quan van empatar al camp del Chelsea i aquell gol al darrer segon representava la classificació per la final de la Lliga de Campions, l'eufòria es va desfermar. Jo era a Figueres, i semblava que hi havia un terratrèmol, però amics i parents de Girona, de Ventalló, de pertot arreu em deien que havia passat tres quarts del mateix.

Jo que soc una persona més aviat freda en aquestes circumstàncies també em sentia en un estat catatònic. L'endemà tenia la sensació d'haver begut més del compte, quan no havia begut res de res. Un gran amic meu de Ventalló em va explicar que li va passar el mateix, i encara és menys apassionat que jo mateix.

He pensat perquè crec que ens passa això i em sembla que hi ha dos motius. Un de conjuntural i un d'estructural.

El conjuntural és que estem immersos en una situació econòmica molt complicada. I aquests moments ens ajuden a no pensar, al menys durant unes hores, en els problemes quotidians. Això es veu en la quantitat d'immigrants àrabs, de color o sudamericans que van amb samarretes del Barça i que vibren amb les victòries.

El motiu estructural és que aquest equip, els seus components i el seu entrenador ens han recuperat els valors del poble català que havíem oblidat en gran manera: la cultura de l'esforç, la perseverança i l'estima a les nostres arrels. I és aquí on ens toquen la fibra sensible de persones, com jo mateix, més aviat fredes. 

Quan veiem l'entrenador amb el seu discurs assenyat i culte, que s'explica tan bé en català com en castellà com en anglès, amb una elegància fora de discussió, en contraposició als cromanyons de Madrid. Quan veiem en Carles Puyol fer un gol al Bernabeu i fent un petó a la senyera tot mostrant-la a aquell públic enfurismat. Quin no va somiar en canviar-li els papers a en Puyol aquella nit? O bé jugadors tan "normals" com l'Andrés Iniesta o en Xavi passejar-se per un camp així, divertint-se com si fossin al pati de l'escola. I en Gerard Piquè, que també ens representa a tots, amb els seus pares a la grada i el seu germà a Canaletes. L'elegància d'en Titi Henry, la fam de l'Eto'o, les curses de l'Alves, la discreció d'en Valdés i la modesta diferència d'en Messi. A la grada, discret, un mestre ja de tornada, en Manel Estiarte, tot un model per tots. Amb el seu treball en equip han arribat els triomfs. N'hi ha que diuen que amb una mica de sort. Em venen al cap les paraules d'un gran jugador de golf que deia: "És curiós, quant més entreno més sort tinc".

El millor regal que ens poden fer a tots plegats aquest grup majestuós és la recuperació dels nostres valors en un moment difícil: per sortir del forat només podem treballar, perseverar i no oblidar les nostres arrels. La resta és aferrar-se a la sort.

Llibertats

La Diada de Sant Jordi, en una de les parades de la Rambla de Figueres, un grup de persones, petit, molt petit, van exposar un fotomuntatge amb la cara de l'alcalde, Santi Vila, sobre un cos nu. Era la reivindicació de la pèrdua de la centralitat de la futura estació de TGV. Després, la guàrdia urbana va interventir, va desmuntar l'escena i va cursar una denúncia cap una sèria de gent. Fins aquí l'explicació dels fets, molt per sobre.

Ja té nassos que un diada d'explossió de catalanitat i de llibertat d'expressió algú se'l passi segregant sucs biliars i expressant odi amb qüestions que no tenen res a veure amb catalanitat, llibres, roses, amor, somriures, llibertat, cultura, ...

On comença i on acaba la nostra llibertat, i fins on podem arribar amb la llibertat d'expressió? En general, els fets que es denunciaven deriven d'una decisió presa fa uns quants anys molt lluny de Figueres i que ningú sabrà mai si per manca de capacitat de negociació o per impossibilitat real, va acabar amb la via del TGV per fora del teixit urbà de Figueres i, per extensió, la via convencional al mateix lloc. En Santi Vila, no va participar en aquella decisió i per tant, ara s'ha trobat en un moment en el qual no hi havia marxa enrera, tot i haver plantejat la possibilitat.

Quins errors ha comès en Santi Vila? Escoltar tothom? Deixar intervenir qui va voler al Ple? Creure que potser hi havia alguna possibilitat de marxa enrera? Postures de persecució personal com la de la diada de Sant Jordi fan pensar que d'altres polítics que han tingut com a forma d'actuació la de "tirar pel dret", més pròpies d'una dictadura que d'una democràcia, són les que finalment donen més rèdits. Perquè acabarem allà mateix, sense tan soroll.

Per altra banda, amb la caricaturització de la persona, del càrrec, nosaltres mateixos ens estem ridiculitzant. Jo com a figuerenc, quina visió he de tenir del meu alcalde i finalment, de la meva pròpia ciutat? La llibertat d'expressió té el límit de la ridiculització. Una cosa és demanar allò amb què tenim fortes conviccions, i una altra cosa és demanar-ho ridiculitzant els demés. Potser és que aquests mateixos tenien clar que demanaven un impossible i per tant el que perseguien era desgastar en Santi Vila, polític.

Per altra banda, aquestes postures per part d'una minoria porten a la radicalització de les postures, i em consta que una gran majoria silenciosa mostren postures de suport a l'actitud d'en Santi Vila, i per tant un aïllament d'una posició ciutadana determinada. Jo mateix era dels que creia que l'estació al centre de Figueres era el millor per la ciutat i que potser era possible. Ara tinc clar que el millor és l'estació a ponent, amb les vies de TGV i convencional juntes, i amb unes bones comunicacions i aparcaments.

Finalment, dono el meu suport incondicional a en Santi Vila, perquè és una bona persona, un bon demòcrata i el millor alcalde per portar Figueres al lloc on es mereix: una gran ciutat.

Malalties de la "modernitat"

Darrerament sento a dir més sovint que mai, que els pares de la meva generació (sóc del 64) som uns mals pares perquè no hem sabut repartir pinyes als nostres fills. De fet, jo em penso que a les meves filles no les hi n'he donat cap ni una. A nosaltres ens en van repartir les que ens tocaven, i les que no ens tocaven. I hem sortit "arregladets". Ara cada pinya que repartim diuen que representa un mes de psicòleg pel nen. Si no denuncien al pare/mare per maltractador.

Bé això, només és una introducció perquè de fet volia parlar de desviacions modernes, i no sw filla malcriats.

A principis del segle XVII, en un to pressumptuós tot i que avorrit, el baró de Münchhausen gaudia explicant les seves grans "batalles" inventades d'aventurer mercenari. Un amic li va publicar les històries i el va fer famós. Asher, un metge anglès, va fer desaparèixer una "h" de Münchhausen i va utilitzar el cognom per descubrir per primera vegada el 1951 una síndrome consistent en que el propi malalt, amb diferents mètodes, es causa i autoinflingeix els símptomes i senyals d'una malaltia inexistent, que pot semblar real i enganyar durant molt temps els professionals de la salut, o fins i tot a vegades esser impossible de detectar.

La síndrome de Münchausen sol impactar als nous practicants de la medicina més que qualsevol altre trastorn, però resulta definitiu pel que s'hi troba, per no posar mai més en dubte que els essers humans som capaços de tot, per molt incomprensible que pugui semblar. És un fenomen estrany, tot i que no tant (millor dit, és infradiagnosticat perquè molts casos passen desaparcebuts). En un hospital del Vallès Occidental van tenir entre mans el cas d'una senyora amb anèmia de llarga evolució per pèrdues de sang d'origen desconegut. Sovint es trobaven compreses i roba tacada, i els ginecòlegs no estaven segurs de la seva procedència. Això afegit a algunes incongruències clíniques van fer sospitar alguna cosa estranya, per la qual cosa van demanar consulta als psiquiatres. La pacient havia passat per altres hospitals abans d'aquest, però això no van saber-ho fins que van revisar la història clínica a fons. Un dia va ser sorpresa per l'equip d'infermeria "recolectant" menstruació i sang pròpia d'una ampolla. Amb això tacava la roba quan li convenia per insistir en les seves pèrdues continuades. Tot i haver-la atrapat "in fraganti", la pacient va seguir negant aquestes conductes.

Però hi ha un subtipus de síndrome de Münchausen molt més terrorífic. Aquell en el qual els adults (sobretot dones), són els que inflingeixen danys als seus propis fills per fer "veure" a tothom "el patiment" de tenir un fill amb una malaltia dramàtica. Poden arribar, per exemple, a injectar excrements a la sang dels seus fills o a mig afogar-los perquè semblin apnees. Els nens, sovint, arriben a morir. I hi ha algun cas en el qual la "mare Münchausen" torna a quedar-se embarassada i repeteix el mateix en el nou nadó, com si fos una "assassina en sèrie" del seus propis fills.

Costa entendre com algú pot, premeditadament, voler fer mal un fill, però hi ha casos així i ha d'haver-hi alguna explicació no transcendental sinó bàsica. Se sospita que els cervells d'aquestes persones tenen una constitució d'un o més greus trastonrs de personalitat que dispararien una mena de "gaudi" adictiu de tota la parafernàlia que suposa ser atès en el context de la infraestructura mèdica, així com del reconeixement social que rep quan fan el paper de "mares abnegades" amb fills greument malalts. Això i una fredor emocional monstruosa facilitaria aquestes conductes.

A la pregunta de si un desig de reconeixement i cura social transtornat pot arribar a matar un fill, la resposta, per bèstia que sembli és que sí.

Cap on caminem

Diumenge a la tarda vaig veure la darrera pel·lícula del gran Clint Eastwood, "Gran Torino". Una grandíssima pel·lícula. En aquesta pel·lícula es planteja el problema que genera la gent gran, pel sol fet de fer-se gran. Així, arriba un punt on el protagonista principal s'identifica més amb uns immigrants asiàtics que amb la seva mateixa família. "No conec els meus fills" i "tinc més en comú amb aquesta gent que amb la meva pròpia família" arriba a dir el protagonista.

Es presenta la confrontació entre la societat americana i la societat, en aquest cas, immigrant asiàtica. Per una banda, en la societat americana els fills se'n van de casa, i en el moment que els pares es fan grans, independentment de la seva autonomia, ni es plantegen tenir-los a casa, sinó que la única sortida és portar-los a una institució que en tingui cura. Per altra banda, la societat immigrant asiàtica integra la gent gran en la mateixa família, convivint dues o tres generacions en la mateixa casa, fins que es moren.

Aquesta evolució també l'hem fet a casa nostra. Quan els meu pares es van casa, en la mateixa casa hi vivien tres generacions i quan vaig nèixer jo, quatre generacions. És evident que amb les mides dels nostres pisos ara això és impensable, per impossibilitat d'espai físic. Però d'aquí a gairebé desfer-nos dels "vells" potser hi ha altres opcions.

Penso que si aquesta ha de ser l'evolució d'una societat moderna la tenim mal encarada. Després dels grandíssims esforços que han fet els nostres pares, durant una bona colla d'anys per portar-nos fins on som, potser en podríem fer algun per portar-los a ells a la línia d'arribada. Únicament es tracta de l'esprint final.

Cal intentar que la gent gran tingui tota l'autonomia del món, fins que la perdin. L'autonomia és qualitat de vida, però també és qualitat de vida que els fills t'estimin i tinguin cura de la teva persona fins que no siguis d'aquest món. Altra cosa molt diferent és quan una persona perd totalment el seny i no coneix ningú ni sap què es pesca. Aquí la caritat humana potser passa per un altre camí, que m'estimo més no haver de prendre mai, ni per mi ni per cap dels de casa.

Si és veritat això que diuen que la nostra generació arribarem als 120 anys, es plantejaran una sèrie d'opcions que la nostra societat s'ha d'espavilar en resoldre. I no tots són de tipus tècnic o d'intendència, els morals tenen molt més pes.

Com deia el meu avi, segurament és molt millor no arribar-hi. Em penso que me l'escoltaré.